Entre el segle IX i mitjan segle XI el monaquisme viurà un esclat arreu de l’Occident Cristià. Es tracta d’un fenomen religiós on la vida en comunitat assumeix un paper preeminent dins l’Església i dins la societat.
La ràpida expansió del monaquisme benedictí, iniciada sota l’impuls de la monarquia carolíngia al segle IX, és indissociable del naixement d’un nou ordre social, d’un nou principi d’autoritat, el feudalisme. En la seva formulació, el monaquisme hi tingué un paper destacat com a instrument ideològic a través del qual es traslladà a una societat temerosa de Déu el nou ordre social, basat en la divisió dels homes i dones en tres categories: els que treballen, els que resen i els que guerregen i en la submissió dels primers la resta. Fou, en bona part, a les esglésies i als escriptoris de les grans abadies on sorgí la paraula que sancionà el caràcter diví i etern del nou ordre social.
El monacat és una forma de vida religiosa que postula per aquells qui el practiquen una vida contemplativa, allunyada dels afers mundans, dedicada a l'oració i regida per preceptes de pobresa i de castedat
Destaca el monaquisme benedictí. Associat al naixement del feudalisme, fou el principal instrument ideològic del que se serviren la noblesa i el clergat per dominar als treballadors
L’expansió del benedictisme es materialitzà en un ràpid augment del nombre d’establiments monàstics. Entre els segles IX i X, es funden bona part dels monestirs benedictins d’Europa Occidental. A Catalunya, la febre monàstica, sustentada per la iniciativa dels comtes, dels estaments eclesiàstics i la noblesa local, també suposarà la creació d’un nombre molt elevat de comunitats.
Les noves fundacions, majoritàriament ubicades en l’entorn rural, sovint se situen en indrets isolats, tal i com exigeix la voluntat d’allunyar-se del món. És així com la fundació del monestir esdevé l’inici de la història de les comunitats agrícoles. Amb el recolzament de l’autoritat laica, els monjos assumiran la reordenació administrativa i eclesiàstica del territori i la transmissió dels nous valors socials als homes i dones que poblen l’indret. La cristianització, l’ensenyança de la paraula i l’obra de Crist, esdevé en darrer terme, l’ensenyança d’uns nous valors, d’una nova reglamentació social i econòmica.
Història Medieval