Museu de Sant Cugat - Escola Catalana del Tapís

Escola Catalana del Tapís. Josep Grau-Garriga, el seu impulsor.

	Als anys cinquanta, i després de sofrir un període d’inestabilitat, la manufactura canvià de les mans de la família Aymat a les d’en Miquel Samaranch, empresari lligat a la indústria tèxtil. La família Samaranch donà un nou impuls a la producció general de la fàbrica, però especialment posà èmfasi a la secció de tapís. Per aquest motiu s’envoltà dels millors teixidors disponibles, com en Vicente Pascual, arribat des de la Real Fábrica de Tapices de Madrid, i uns aprenents amb molt d’entusiasme. Sota la influència i el mestratge d’en Jean Lurçat, com a punt de partida, i el seu deixeble Josep Grau-Garriga, crearen allò que s’anomena l’Escola Catalana del Tapís.
	El tapís d’Escola Catalana es defineix de la següent manera: la utilització de colors limitada a un número molt inferior a l’utilitzat al tapís tradicional. Aquest factor ha comportat que l’execució del tapís fos més ràpida, i se n’abaratís el preu. A més dels materials tradicionals utilitzats al tapís, com la llana o el cotó, s’hi incorporen altres materials aliens a la tradició, provinents del món tèxtil però inimaginables al tapís (jute, cànem...) i no tèxtil (plàstics, metalls...) i s’introdueix una barreja de materials i tècniques del tot innovadora que es produí paral•lelament a d’altres països, especialment els de l’Europa de l’est. Estèticament el tapís d’escola catalana es majoritàriament d’arrels avantguardistes, i utilitzava cartrons d’artistes coetanis (Miró, Tàpies, Tharrats, Subirachs, Guinovart, Jordi Galí, Ràfols Casamada ... i un llarg etc.) Un aspecte molt important dins de la filosofia i la forma de treball a l’escola era l’íntima relació de l’artista que realitza el cartró i el mestre teixidor, fins al punt de convertir-se en un acte de creació artística, on tan important era el paper de l’artesà com de l’artista. Conceptualment aquests tapissos definien una producció plàstica pròpia catalana, feta per catalans, que portaven el nom de Catalunya arreu on s’exposessin els tapissos, tot i la dificultat que hi posà una dictadura. Aquest punt crea un lligam directe amb el passat de la manufactura, el noucentisme. Tot i la seva modernitat, l’escola mai va perdre el referent tradicional i espiritual que els proporcionà la figura de Tomàs Aymat.
	JOSEP GRAU-GARRIGA Després d’haver passat per l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona) i realitzat obres de la magnitud dels murals de l’ermita del Sant Crist de Llaceres (Sant Cugat del Vallès), l’any 1957 comença la seva col•laboració activa amb la Casa Aymat, aleshores sota la direcció d’en Miquel Samaranch. Aquest l’encoratjà per viatjar a Saint Ceré (França) per conèixer les noves tècniques emprades pel revolucionari de l’art del tapís al s.XX, Jean Lurçat. Porten els coneixements tècnics i conceptuals adquirits a França i els apliquen a la manufactura amb lleugeres diferències i aportacions autòctones que suposen el naixement de l’Escola Catalana del Tapís, reconeguda tant nacional com internacionalment, de la qual fou director artístic fins a finals dels 60. Fou el primer artista que realitzà una exposició individual de tapissos contemporanis a Catalunya, l’any 1964 a la barcelonina sala Gaspar. Tècnica i plàsticament ha evolucionat del tapís fet a la manera de Lurçat, i ha afegit volums i textures arribant al tapís escultura deslligat del mur. Dins aquesta etapa més experimental conreà diverses intervencions anomenades environaments (o art ambiental) on la matèria tèxtil era la protagonista.
	JOSEP ROYO Entra a formar part de l’equip de la Casa Aymat a curta edat (14 anys) a l’equip de la secció del tapís. Juntament amb Vicente Pascual aprèn la tècnica tradicional del teixit de tapissos d’alt lliç, o “gobelins”. Dins de l’Escola Catalana del Tapís és el teixidor més important. Interpreta al teler obres d’artistes tan importants com Miró, Tàpies o Guinovart, relació que continuà més enllà de la seva estança a la Casa Aymat. Al 1969 deixà la Casa Aymat per realitzar la seva manufactura de tapissos a Tarragona. La seva evolució personal el portà del tapís d’escola catalana, encara molt lligat a formats depenents de l’arquitectura, fins a experiències tridimensionals de forta influència informal i expressionista, amb resultats de fort impacte visual.
	CARLES DELCLAUX Al 1968 comença el seu viatge amb el tèxtil a la Casa Aymat, dins de la secció de tapís. Simultàniament segueix les classes a l’Escola Massana d’un altre històric de la manufactura, Antoni Ventós. A principis dels setanta, a més de teixir els tapissos d’artistes col•laboradors de la manufactura, comença a realitzar obres personals. A més de la seva relació amb Aymat, s’ instal•là juntament amb altres artistes als Tallers Montmany a Valldoreix, per definitivament seguir els passos d’en Royo i traslladà part de l’Escola Catalana del Tapís a la ciutat de Girona. La seva estètica sempre ha estat marcada per la contenció de la tècnica, seguint un camí més tradicional i clar amb tapissos plans lligats al mur, però estèticament personals i contemporanis.